A DÉU EL QUE ÉS DE DÉU
El parany que li posen a Jesús està ben pensat: «¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?» Si respon negativament, podran acusar-lo de rebel·lió contra Roma. Si accepta la tributació, quedarà desacreditat davant d’aquella gent que viu escanyada pels impostos, i que ell tant estima i defensa.
Jesús els demana que li ensenyin «la moneda del tribut». Ell no la té, ja que viu com un rodamón itinerant, sense terres ni feina fixa; no té problemes amb els recaptadors. Després els pregunta per la imatge que apareix en aquell denari de plata. Representa Tiberi, i la llegenda deia: «Tiberius Caesar, Divi Augusti Filius Augustus». Al revers s’hi podia llegir: «Pontifex Maximus».
El gest de Jesús ja és clarificador. Els seus adversaris viuen esclaus del sistema, ja que, en utilitzar aquella moneda encunyada amb símbols polítics i religiosos, reconeixen la sobirania de l’emperador. No és el cas de Jesús, que viu de manera pobra però lliure, dedicada als més pobres i exclosos de l’Imperi.
Jesús afegeix llavors alguna cosa que ningú no li ha plantejat. Li pregunten pels drets del Cèsar i ell els respon recordant els drets de Déu: «Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». La moneda porta la imatge de l’emperador, però l’ésser humà, com recorda l’antic llibre del Gènesi, és «imatge de Déu». Per això mai no ha de ser sotmès a cap emperador. Jesús ho havia recordat moltes vegades. Els pobres són de Déu; els petits són els seus fills predilectes; el regne de Déu els pertany. Ningú no n’ha d’abusar.
Jesús no diu que una meitat de la vida, la material i econòmica, pertany a l’esfera del Cèsar, i l’altra meitat, espiritual i religiosa, a l’esfera de Déu. El seu missatge és un altre: si entrem al regne, no hem de consentir que cap Cèsar sacrifiqui el que només pertany a Déu: els famolencs del món, els subsaharians abandonats que arriben amb les pasteres, els «sense papers» de les nostres ciutats. Que cap Cèsar compti amb nosaltres.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
