ESCOLTAR LA VEU DE DÉU EN LA CONSCIÈNCIA
Jesús es troba discutint amb un grup de jueus. En un moment determinat fa una afirmació de gran importància: «Ningú no pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu.» I més endavant continua: «Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament venen a mi».
La incredulitat comença a brollar en nosaltres des del mateix moment que comencem a organitzar la nostra vida d’esquena a Déu. Així de senzill. Déu va quedant aquí com una cosa poc important que s’arracona en algun lloc oblidat de la nostra vida. És fàcil aleshores viure ignorant Déu.
Fins i tot els que ens diem creients estem perdent capacitat per escoltar Déu. No és que Déu no parli al fons de les consciències. És que, plens de soroll i autosuficiència, ja no sabem percebre la seva presència callada en nosaltres.
Potser és aquesta la nostra tragèdia més gran. Estem foragitant Déu del nostre cor. Ens resistim a sentir la seva crida. Ens amaguem a la seva mirada amorosa. Preferim «altres déus» amb qui viure de manera més còmoda i menys responsable.
No obstant això, sense Déu al cor quedem com perduts. Ja no sabem d’on venim ni cap on anem. No reconeixem què és essencial i què és poc important. Ens cansem cercant seguretat i pau, però el nostre cor continua inquiet i insegur.
Se’ns ha oblidat que la pau, la veritat i l’amor es desperten en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu. Tot adquireix llavors nova llum. Tot es comença a veure de manera més amable i esperançada.
El Concili Vaticà II parla de la «consciència» com «el nucli més secret» de l’ésser humà, el «sagrari» en què la persona «se sent sola amb Déu», un espai interior on «la veu de Déu ressona en el seu recinte més íntim». Baixar fins al fons d’aquesta consciència, per escoltar els anhels més nobles del cor, és el camí més senzill per escoltar Déu. Qui escolta aquesta veu interior se sentirà atret cap a Jesús.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
