CONFIAR EN LA BONDAT DE DÉU
Com més va més convençut estic que molts dels qui es diuen ateus són homes i dones que, quan rebutgen Déu, estan rebutjant en realitat un «ídol mental» que es van fabricar quan eren infants. La idea de Déu que porten dins i amb la que han viscut durant alguns anys se’ls ha quedat petita. Arribat un moment, aquest Déu els ha resultat un ésser tan estrany, incòmode i molest que n’han prescindit.
No em costa gens de comprendre aquestes persones. Dialogant amb alguna he recordat més d’una vegada aquelles paraules encertades del patriarca Màximos IV durant el Concili: «Jo tampoc crec en el déu en què els ateus no creuen.» En realitat, el déu que alguns han suprimit de les seves vides és una caricatura que se n’han format falsament. Si han buidat la seva ànima d’aquest «déu fals», no serà per deixar lloc algun dia al Déu veritable?
Però com pot avui una persona trobar-se amb Déu? Si s’acosta als qui ens diem creients, és fàcil que ens trobi resant, no pas al Déu veritable, sinó a un petit ídol sobre el qual projectem els nostres interessos, pors i obsessions. Un Déu del qual pretenem apropiar-nos i que intentem utilitzar per al nostre profit, oblidant la seva immensa i incomprensible bondat envers tothom.
Jesús trenca tots els nostres esquemes quan ens presenta a la paràbola del «propietari de la vinya» aquest Déu que «dóna a tots el seu denari», el mereixin o no, i diu així als qui protesten: «Que veus amb mals ulls que jo sigui generós?»
Déu és bo amb tots, ho mereixin o no, siguin creients o ateus. La seva bondat misteriosa va més enllà de la fe dels creients i de la increença dels ateus.
El que hem de fer és oblidar-nos dels nostres esquemes, fer silenci al nostre interior, escoltar fins al fons la vida que batega en nosaltres… i esperar, confiar, deixar obert el nostre ésser. Déu no s’amaga indefinidament de qui el cerca amb sinceritat de cor.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
