ACOMPANYAR A VIURE
Un dels trets més característics de l’amor cristià és saber anar a trobar qui pot estar necessitant la nostra presència. Aquest és el primer gest de Maria després d’acollir amb fe la missió de ser mare del Salvador. Posar-se en camí i anar de pressa per trobar-se amb una altra dona que necessita en aquests moments la seva ajuda.
Hi ha una manera d’estimar que hem de recuperar als nostres dies, i que consisteix a «acompanyar a viure» qui està enfonsat en la solitud, bloquejat per la depressió, pres per la malaltia o, senzillament, buit d’alegria i d’esperança.
Estem consolidant, entre tots, una societat feta només per als forts, els premiats, els joves, els sans i els qui són capaços de fruir i de gaudir de la vida.
Estem fomentant així allò que s’ha anomenat el «segregarisme social» (Jürgen Moltmann). Ajuntem els nens a les escoles bressol, instal·lem els malalts a les clíniques i hospitals, guardem els nostres avis en asils i residències, tanquem els delinqüents a les presons i posem els drogoaddictes sota vigilància…
Així tot està en ordre. Cadascú rep allà l’atenció que necessita, i els altres ens podem dedicar amb més tranquil·litat a treballar i gaudir de la vida sense ser molestats. Procurem envoltar-nos de persones sense problemes que posin en perill el nostre benestar, i aconseguim viure «bastant satisfets».
Però així no és possible experimentar l’alegria de contagiar i donar vida. S’enten que molts, tot i haver aconseguit un nivell elevat de benestar, tinguin la impressió que la vida se’ls escapa avorridament entre les mans.
Qui creu en l’encarnació de Déu, que ha volgut compartir la nostra vida i acompanyar-nos en la nostra indigència, se sent cridat a viure d’una altra manera.
No es tracta de fer «coses grans». Potser, senzillament, oferir la nostra amistat a aquest veí enfonsat en la solitud, estar a prop d’aquell jove que pateix depressió, tenir paciència amb aquest ancià que busca ser escoltat per algú, estar amb aquests pares que tenen el seu fill a la presó, alegrar la cara d’aquell nen trist marcat per la separació dels pares…
Aquest amor que ens porta a compartir les càrregues i el pes que ha de suportar el germà és un amor «salvador», perquè allibera de la solitud i introdueix una esperança nova en qui pateix, ja que se sent acompanyat en la seva aflicció.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
