COM BENEIR LA TAULA
Gairebé sense adonar-nos-en i empesos per diversos factors, hem anat deshumanitzant a poc a poc aquest gest tan entranyable i humà que és asseure’s a taula a menjar plegats.
El menjar s’ha convertit per a molts en una cosa purament funcional que cal organitzar de manera ràpida i precisa dins la jornada laboral. Cada cop és més estrany aquest moment privilegiat de trobada familiar al voltant de la taula. A moltes llars, aquesta taula feta per ser envoltada ja no serveix perquè pares i fills es trobin, comparteixin les seves vides, conversin i descansin junts.
Altres es van habituant a «alimentar el seu organisme» en aquests menjars impersonals dels restaurants o al racó del self-service de torn. No pocs es veuen obligats a participar en menjars protocol·laris o de treball, on el gest amistós del menjar junts és substituït per l’interès, el pragmatisme o l’ostentació.
El gest de Jesús convidant la gent a asseure’s per compartir junts un menjar senzill, beneint Déu pel pa que rebem, pot ser una crida per a nosaltres. Com exposa sucosament Xabier Basurko al seu estudi Compartir el pa, menjar és molt més que «introduir una determinada ració de calories a l’organisme».
La necessitat d’alimentar-se és, primer de tot, signe de la nostra indigència radical. Obscurament, els éssers humans percebem que no ens fonamentem nosaltres mateixos. En realitat vivim rebent, nodrint-nos d’una vida que, a través de la terra, se’ns regala cada dia a cadascú. Per això és un gest profundament humà recollir-se abans de menjar per agrair a Déu aquests aliments, fruit de l’esforç i de la feina de l’home, però, alhora, regal originari del Déu creador que sustenta la vida.
Però, a més, menjar no és només un acte individualista de caràcter biològic. L’ésser humà està fet per menjar amb els altres, compartint taula amb familiars i amics. Menjar plegats és confraternitzar, dialogar, créixer en amistat, compartir el regal de la vida.
Per això és tan difícil donar gràcies a Déu quan hom té més menjar que el que necessita, mentre d’altres pateixen misèria i gana. Ens sentim acusats per aquelles paraules de Gandhi: «Tot allò que menges sense necessitat ho estàs robant a l’estómac dels pobres». Potser als països del benestar hem d’aprendre a beneir la taula d’una altra manera: donant gràcies a Déu, però alhora demanant perdó per la nostra insolidaritat i prenent consciència de la nostra responsabilitat davant els famolencs de la Terra.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
