APRENDRE A CREURE DES DEL DUBTE
No és fàcil respondre amb sinceritat la pregunta que Jesús fa a Pere en el moment mateix en què el salva de l’agua: «Per què has dubtat?»
De vegades, les conviccions més fondes se’ns esvaeixen i els ulls de l’ànima se’ns torben sense saber exactament per què. Principis acceptats fins llavors com a incommovibles comencen a trontollar. I es desperta en nosaltres la temptació d’abandonar-ho tot sense reconstruir res de nou.
Adesiara, el misteri de Déu se’ns fa aclaparador. L’última paraula sobre la meva vida se m’escapa i és dur abandonar-me al misteri: la meva raó continua cercant insatisfeta una llum clara i apodíctica que no troba ni podrà trobar mai.
Tal vegada la superficialitat i la lleugeresa de la nostra vida quotidiana i el culte secret a tants ídols ens submergeixen en llargues crisis d’indiferència i d’escepticisme interior, amb la sensació d’haver perdut realment Déu.
Sovint és el nostre propi pecat el que trenca la nostra fe, ja que aquesta decau i s’afebleix quan ens allunyem de Déu. Si som sincers, hem de confessar que hi ha una distància enorme entre el creient que professem ser i el creient que som en realitat. Què fer en constatar en nosaltres una fe de vegades tan fràgil i vacil·lant?
Primer de tot, no desesperar ni espantar-se en descobrir en nosaltres dubtes i vacil·lacions. La recerca de Déu es viu gairebé sempre en la inseguretat, la foscor i el risc. A Déu se’l cerca «a les palpentes». I no hem d’oblidar que moltes vegades «la fe genuïna només pot aparèixer com a dubte superat» (Ladislao Boros).
El que és important és acceptar el misteri de Déu amb el cor obert. La nostra fe depèn de la veritat de la nostra relació amb ell. I no cal esperar que els nostres interrogants i dubtes es resolguin per viure en veritat davant d’aquest Pare.
Per això l’important és saber cridar com Pere: «Senyor, salva’m!» Saber aixecar cap a Déu les nostres mans buides, no només com a gest de súplica, sinó també de lliurament confiat d’algú que se sap petit, ignorant i necessitat de salvació. No oblidem que la fe és «caminar sobre l’aigua», però amb la possibilitat de trobar sempre aquesta mà que ens salva quan comencem a enfonsar-nos.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
