LA POR DE CÓRRER RISCOS
Sovint s’entén la religió com un sistema de creences i pràctiques que serveixen per a protegir-se contra Déu, però que no ajuden a viure de manera creativa. Aquesta religió condueix a una vida trista i estèril on l’important és viure segurs davant de Déu, però hi manca alegria i dinamisme.
Cal dir-ho sense embuts. Al fons d’aquesta religió només hi ha por. Qui cerca protegir-se de Déu és que li té por. Aquesta persona no estima Déu, no confia en ell, no gaudeix de la seva misericòrdia. Només el tem, i per això cerca a la religió remei per a les seves pors i fantasmes.
Després de Jesús ja no tenim dret a entendre i viure així el fet religiós. Déu no és un tirà que atemoreix els homes buscant egoistament el seu propi interès, sinó un Pare que confia a cadascú el gran regal de la vida. Per això Jesús imagina els seus seguidors no com a «observants pietosos» d’una religió, sinó com a creients audaços disposats a córrer riscos i superar dificultats per a «crear» una vida més digna i més feliç per a tothom. Un deixeble de Jesús se sent cridat a tot menys a enterrar la vida de manera estèril.
El tercer servent de la paràbola és condemnat, no per fer res dolent, sinó perquè, paralitzat per la por al seu senyor, «enterra» els talents que se li han confiat. El missatge és clar. A Déu no se li pot tornar la vida dient: «Aquí tens el que és teu. La vida que em vas donar no ha servit de res». És un error viure una vida «religiosament correcta», sense arriscar-se a viure l’amor de manera més audaç i més creativa.
Qui només cerca cuidar la seva vida, protegir-la i defensar-la, la fa malbé. Qui no segueix les aspiracions més nobles del seu cor per por de fracassar, ja està fracassant. Qui no pren cap iniciativa per por d’equivocar-se, ja s’està equivocant. Qui només es dedica a conservar la seva virtut i la seva fe, corre el risc d’enterrar la seva vida. Al final no haurem comès grans errors, però no haurem viscut.
Jesús és una invitació a viure intensament. L’únic que hem de témer és viure sempre amb por d’arriscar-se, amb temor de sortir-se del «correcte», sense audàcia per a renovar-se, sense valor per actualitzar l’evangeli, sense fantasia per inventar l’amor cristià.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
