CREURE, PER A QUÈ?
Són bastants els homes i les dones que un dia van ser batejats pels seus pares i avui no sabrien definir exactament quina és la seva postura davant la fe. Potser la primera pregunta que sorgeix en el seu interior és molt senzilla: creure, per a què? Canvia alguna cosa a la vida per creure o no creure? Serveix la fe realment per a alguna cosa?
Aquestes preguntes neixen de la seva pròpia experiència. Són persones que a poc a poc han arraconat Déu de la seva vida. Avui Déu no compta en absolut per a elles a l’hora d’orientar i donar sentit a la seva existència.
Gairebé sense adonar-se’n, un ateisme pràctic s’ha anat instal·lant en el fons del seu ésser. No els preocupa que Déu existeixi o deixi d’existir. Tot això els sembla un problema estrany que és millor deixar de banda per assentar la vida sobre bases més realistes.
Déu no els diu res. S’han acostumat a viure sense ell. No experimenten nostàlgia o cap buit per la seva absència. Han abandonat la fe i tot marxa en la seva vida tan bé o millor que abans. Creure, per a què?
Aquesta pregunta només és possible quan hom «ha estat batejat amb aigua», però no ha descobert què significa «ser batejat amb l’Esperit de Jesucrist». Quan hom segueix pensant erròniament que tenir fe és creure una sèrie de coses enormement estranyes que res tenen a veure amb la vida, i no coneix encara l’experiència viva de Déu.
Trobar-se amb Déu significa saber-se acollits per ell enmig de la solitud; sentir-se consolats en el dolor i la depressió; reconèixer-se perdonats del pecat i la mediocritat; sentir-se enfortits en la impotència i caducitat; veure’s impulsats a estimar i crear vida enmig de la fragilitat.
Creure, per a què? Per viure la vida amb més plenitud; per situar-ho tot en la seva veritable perspectiva i dimensió; per viure fins i tot els esdeveniments més trivials i insignificants amb més profunditat.
Creure, per a què? Per gosar ser humans fins al final; per no ofegar el nostre desig de vida fins a l’infinit; per defensar la nostra llibertat sense rendir el nostre ésser a qualsevol ídol; per romandre oberts a tot l’amor, la veritat, la tendresa que hi ha en nosaltres. Per no perdre mai l’esperança en l’ésser humà ni en la vida.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
