RECORDA’T DE MI
Segons el relat de Lluc, Jesús ha agonitzat enmig de les burles i menyspreus dels que l’envolten. Ningú sembla haver entès la seva vida. Ningú sembla haver captat el seu lliurament als que pateixen ni el seu perdó als culpables. Ningú ha vist a la seva cara la mirada compassiva de Déu. Ara no sembla que ningú intueixi en aquella mort cap misteri.
Les autoritats religioses es mofen d’ell amb gestos despectius: ha pretès salvar altres; que se salvi ara a si mateix. Si és el Messies de Déu, l’«Elegit», ja vindrà Déu a defensar-lo.
També els soldats se sumen a les burles. Ells no creuen en cap Enviat de Déu. Es riuen del rètol que Pilat ha manat col·locar a la creu: «Aquest és el rei dels jueus». És absurd que algú pugui regnar sense poder. Que demostri la seva força salvant-se a si mateix.
Jesús resta callat, però no baixa de la creu. Què faríem nosaltres si l’Enviat de Déu busqués la seva pròpia salvació escapant d’aquesta creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història? Com podríem creure en un Déu que ens abandonés per sempre a la nostra sort?
Tot d’una, enmig de tantes burles i menyspreus, una sorprenent invocació: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne». No és un deixeble ni un seguidor de Jesús. És un dels dos delinqüents crucificats al seu costat. Lluc el proposa com un exemple admirable de fe en el Crucificat.
Aquest home, a punt de morir ajusticiat, sap que Jesús és un home innocent, que no ha fet més que el bé a tothom. S’intueix en la seva vida un misteri que a ell se li escapa, però està convençut que Jesús no serà derrotat per la mort. Del seu cor neix una súplica. Només demana a Jesús que no l’oblidi: alguna cosa podrà fer per ell.
Jesús li respon immediatament: «Avui seràs amb mi al paradís». Ara estan tots dos units en l’angoixa i la impotència, però Jesús l’acull com a company inseparable. Moriran crucificats, però entraran junts en el misteri de Déu.
Enmig de la societat descreguda dels nostres dies, no pocs viuen desconcertats. No saben si creuen o no creuen. Gairebé sense saber-ho, porten en el seu cor una fe petita i fràgil. De vegades, sense saber per què ni com, aclaparats pel pes de la vida, invoquen Jesús a la seva manera. «Jesús, recorda’t de mi» i Jesús els escolta: «Tu seràs sempre amb mi». Déu té els seus camins per trobar-se amb cada persona i no sempre passen per on nosaltres pensem. Allò decisiu és tenir un cor per obrir-se al misteri de Déu encarnat en Jesús.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
