NO MATEM L’ESPERANÇA
Jesús fou un creador d’esperança incansable. Tota la seva existència va consistir a contagiar als altres l’esperança que ell mateix vivia des del més profund del seu ésser. Avui sentim el seu crit d’alerta: «Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor».
Les paraules de Jesús no han perdut actualitat, ja que també avui seguim matant l’esperança i fent malbé la vida de moltes maneres. No pensem en els qui, al marge de tota fe, viuen segons allò de «mengem i beguem, que demà morirem», sinó en els qui, anomenant-nos cristians, podem caure en una actitud no gaire diferent: «Mengem i beguem, que demà vindrà el Messies».
Quan en una societat es té com a objectiu gairebé únic de la vida la satisfacció cega de les apetències i es tanca cadascú en el seu propi gaudi, hi mor l’esperança.
Els satisfets no busquen res realment nou. No treballen per canviar el món. No els interessa un futur millor. No es rebel·len davant de les injustícies, patiments i absurds del món present. En realitat, aquest món és per a ells «el cel» on s’apuntarien per sempre. Es poden permetre el luxe de no esperar res millor.
Que temptador resulta sempre adaptar-nos a la situació, instal·lar-nos confortablement al nostre petit món i viure tranquils, sense més aspiracions. Gairebé inconscientment nia en nosaltres la il·lusió de poder aconseguir la pròpia felicitat sense canviar per res el món. Però no ho oblidem: «Només aquells que tanquen els ulls i les orelles, només aquells que s’han insensibilitzat, poden sentir-se a gust en un món com aquest» (R. A. Alves).
Qui estima de debò la vida i se sent solidari de tots els éssers humans pateix en veure que encara una immensa majoria no pot viure de manera digna. Aquest patiment és signe que encara seguim vius i som conscients que alguna cosa va malament. Hem de continuar cercant el regne de Déu i la seva justícia.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
