LA FORÇA GUARIDORA DE L’ESPERIT
L´home contemporani s´està acostumant a viure sense respondre a la qüestió més vital de la seva vida: per què i per a què viure. El més greu és que, quan la persona perd tot contacte amb la seva pròpia interioritat i misteri, la vida cau en la trivialitat i no té sentit.
Es viu llavors d’impressions, a la superfície de les coses i dels esdeveniments, desenvolupant només l’aparença de la vida. Probablement aquesta trivialització de la vida és l’arrel més important de la increença de molts.
Quan l’ésser humà viu sense interioritat, perd el respecte per la vida, les persones i les coses. Però sobretot s’incapacita per «escoltar» el misteri que conté el fons de l’existència.
L’home d’avui es resisteix a la profunditat. No està disposat a cuidar la vida interior. Però comença a sentir-se insatisfet: intueix que necessita una cosa que la vida de cada dia no li proporciona. En aquesta insatisfacció hi pot haver el començament de la seva salvació.
El gran teòleg Paul Tillich deia que només l’Esperit ens pot ajudar a tornar a descobrir «el camí del profund». Per contra, pecar contra aquest Esperit Sant seria «carregar amb el nostre pecat per sempre».
L’Esperit pot despertar en nosaltres el desig de lluitar per una cosa més noble i millor que allò trivial de cada dia. Pot donar-nos l’audàcia necessària per iniciar un treball interior en nosaltres.
L’Esperit pot fer brollar una alegria diferent al nostre cor; pot vivificar la nostra vida envellida; pot encendre en nosaltres l’amor fins i tot cap a aquells pels quals avui no sentim el menor interès.
L’Esperit és «una força que actua en nosaltres i que no és nostra». És el mateix Déu inspirant i transformant les nostres vides. Ningú no pot dir que no estigui habitat per aquest Esperit. L’important és no apagar-lo, revifar el foc, fer que cremi purificant i renovant la nostra vida. Potser hem de començar per invocar Déu amb el salmista: «No em prenguis el teu Esperit Sant».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat