POR DE CRÉIXER
Els homes preferim gairebé sempre el que és fàcil i ens passem la vida intentant d’eludir allò que exigeix veritable risc i sacrifici. Retrocedim o ens tanquem en la passivitat quan descobrim les exigències i lluites que comporta viure amb certa profunditat.
Ens fa por prendre seriosament la nostra vida assumint la pròpia existència amb responsabilitat total. És més fàcil «instal·lar-se» i «continuar tirant», sense atrevir-se a afrontar el sentit últim del nostre viure diari.
Quants homes i dones viuen sense saber com, per què ni cap a on. Hi són. La vida continua, però, de moment, que ningú no els molesti. Estan ocupats per la seva feina, al capvespre els espera el seu programa de televisió, les vacances ja s’acosten. Què més cal cercar?
Vivim temps difícils, i d’alguna manera cal defensar-se. I aleshores cadascú es va buscant, amb més o menys esforç, el tranquil·litzant que més li convé, encara que dins nostre es vagi obrint un buit cada vegada més immens de manca de sentit i de covardia per viure la nostra existència en tota la seva pregonesa.
Per això, els que fàcilment ens anomenem creients hauríem d’escoltar amb sinceritat les paraules de Jesús: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» Potser el nostre pecat més gran contra la fe, el que més greument bloqueja la nostra acollida de l’evangeli, sigui la covardia. Diguem-ho amb sinceritat. No gosem prendre seriosament tot allò que significa l’evangeli. Ens fa por d’escoltar les crides de Jesús.
Sovint és una covardia oculta, gairebé inconscient. Algú ha parlat de l’heretgia disfressada (Maurice Bellet) dels qui defensen el cristianisme fins i tot amb agressivitat, però no s’obren mai a les exigències més fonamentals de l’evangeli.
Aleshores el cristianisme corre el risc de convertir-se en un tranquil·litzant més. Un conglomerat de coses que cal creure, coses que cal practicar i defensar. Coses que, «preses en la seva mesura», fan bé i ajuden a viure.
Però llavors tot pot quedar falsejat. Hom pot estar vivint la seva «pròpia religió tranquil·litzant», no gaire allunyada del paganisme vulgar, que s’alimenta de confort, diners i sexe, evitant de mil maneres el «perill suprem» de trobar-se amb el Déu viu de Jesús, que ens crida a la justícia, la fraternitat i la proximitat als pobres.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
