NOSTÀLGIA D’ETERNITAT
Quan observem que els anys van deteriorant la nostra salut i que també nosaltres ens anem apropant al final dels nostres dies, alguna cosa es rebel·la al nostre interior. Per què cal morir, si des del fons del nostre ésser alguna cosa ens diu que estem fets per viure?
El record que la nostra vida es va gastant dia a dia sense aturar-se fa néixer en nosaltres un sentiment d’impotència i de pena. La vida hauria de ser més bonica per a tothom, més joiosa, més llarga. En el fons, tots anhelem una vida feliç i eterna.
L’ésser humà sempre ha sentit nostàlgia d’eternitat. Així tenim els poetes de tots els pobles cantant la fugacitat de la vida, o els grans artistes tractant de deixar una obra immortal per a la posteritat, o senzillament els pares volent perpetuar-se en els seus fills més estimats.
Aparentment, avui les coses han canviat. Els artistes afirmen no voler treballar per a la immortalitat, sinó només per a l’època. La vida va canviant de manera tan vertiginosa que als pares els costa de reconèixer-se en els seus fills. Tot i això, la nostàlgia d’eternitat continua viva, encara que potser es manifesti de manera més ingènua.
Avui s’intenta per tots els mitjans aturar el temps donant culte al que és jove. L’home modern no creu en l’eternitat, i per això s’esforça per eternitzar un temps privilegiat de la seva vida actual. No és difícil veure com l’horror de l’envelliment i el desig d’agafar-se a la joventut porten de vegades comportaments propers al ridícul.
Es fa de vegades burla dels creients dient que, davant el temor de la mort, s’inventen un cel on projecten inconscientment els seus desitjos d’eternitat. I gairebé no critica ningú aquest neoromanticisme modern dels que busquen inconscientment instal·lar-se en una «eterna joventut».
Quan l’ésser humà cerca eternitat, no pensa d’establir-se a la terra d’una manera una mica més confortable per prolongar la seva vida el més possible. El que anhela no és perpetuar per sempre aquesta barreja de goigs i patiments, èxits i decepcions que ja coneix, sinó trobar una vida de qualitat definitiva que respongui plenament a la set de felicitat.
La invitació de l’evangeli és clara «no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dona vida eterna». El creient es preocupa d’alimentar allò que hi ha d’etern, arrelant la seva vida en un Déu que viu per sempre i en un amor que és «més fort que la mort».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
