CAMINAR SOBRE L’AIGUA
Són molts els creients que se senten avui a la intempèrie, desemparats enmig d’una crisi i confusió general. Els pilars en què tradicionalment recolzava la seva fe s’han vist sacsejats violentament des de les seves arrels. L’autoritat de l’Església, la infal·libilitat del papa, el magisteri dels bisbes, ja no poden sostenir-los en les seves conviccions religioses. Un llenguatge nou i desconcertant ha arribat a les seves oïdes creant malestar i confusió, abans desconeguts. La «falta d’acord» entre els sacerdots i fins i tot entre els mateixos bisbes els ha sumit en el desconcert.
Amb més o menys sinceritat són bastants els que es pregunten: què hem de creure? A qui hem d’escoltar? Quins dogmes cal acceptar? Quina moral cal seguir? I són molts els que, en no poder respondre aquestes preguntes amb la certesa d’altres temps, tenen la sensació d’estar «perdent la fe».
No obstant això, no hem de confondre mai la fe amb la mera afirmació teòrica d’unes veritats o principis. Certament, la fe implica una visió de la vida i una peculiar concepció de l’ésser humà, la seva tasca i el seu destí últim. Però ser creient és alguna cosa més profunda i més radical. I consisteix, primer de tot, en una obertura confiada a Jesucrist com a sentit últim de la nostra vida, criteri definitiu del nostre amor als germans i esperança última del nostre futur.
Per això es pot ser veritable creient i no ser capaç de formular amb certesa determinats aspectes de la concepció cristiana de la vida. I es pot també afirmar amb seguretat absoluta els diversos dogmes cristians i no viure entregat a Déu en actitud de fe.
Mateu ha descrit la veritable fe en presentar Pere, que «caminava sobre l’aigua» acostant-se a Jesús. Això és creure. Caminar sobre l’aigua i no sobre terra ferma. Fonamentar la nostra existència en Déu i no en les nostres pròpies raons, arguments i definicions. Viure sostinguts no per la nostra seguretat, sinó per la nostra confiança en ell.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat