RENOVACIÓ INTERIOR
Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat. Se’ns obliga a viure amb rapidesa, sense aturar-nos en res ni en ningú, i la felicitat no té temps de penetrar fins al nostre cor. Passem ràpidament per tot i ens quedem gairebé sempre a la superfície. Se’ns oblida escoltar la vida amb una mica de fondària i profunditat.
El silenci ens podria guarir, però ja no som capaços de trobar-lo enmig de les nostres mil ocupacions. Cada cop hi ha menys espai per a l’esperit a la nostra vida diària. D’altra banda, qui s’ocuparà de coses tan poc estimades avui com la vida interior, la meditació o la cerca de Déu?
Privats d’aliment interior, sobrevivim tancant els ulls, oblidant la nostra ànima, revestint-nos de capes i més capes de projectes, ocupacions i il·lusions. Ja hem après a viure «com a coses enmig de coses» (Jean Onimus). Però el més trist és observar que, massa sovint, tampoc la religió és capaç de donar calor i vida interior a les persones. En un món que ha apostat per «l’exterior», Déu resulta un «objecte» massa llunyà i, certament, de poc interès per a la vida diària.
Per això no és estrany veure que molts homes i dones «passen de Déu», l’ignoren, no saben de què es tracta, han aconseguit viure sense tenir-ne necessitat. Potser existeix, però el cert és que no els serveix per a la seva vida.
Els evangelistes presenten Jesús com el qui ve a «batejar amb Esperit Sant», és a dir, com algú que pot netejar la nostra existència i guarir-la amb la força de l’Esperit. I potser la primera tasca de l’Església actual és precisament oferir aquest «baptisme d’Esperit Sant» als homes i dones dels nostres dies.
Necessitem aquest Esperit que ens ensenyi a passar d’allò purament exterior al que hi ha de més íntim a l’ésser humà, al món i a la vida. Un Esperit que ens ensenyi a acollir aquest Déu que habita a l’interior de les nostres vides i al centre de la nostra existència.
No n’hi ha prou que l’evangeli sigui predicat. Les nostres orelles estan massa acostumades i ja no senten el missatge de les paraules. Només ens pot convèncer l’experiència real, viva, concreta, d’una alegria interior nova i diferent.
Homes i dones convertits en paquets de nervis excitats, éssers moguts per una agitació exterior i buida, cansats ja de gairebé tot i gairebé sense alegria interior, podem fer alguna cosa millor que aturar una mica la nostra vida, invocar humilment un Déu en el que encara creiem i obrir-nos confiadament a l’Esperit que pot transformar la nostra existència? Podran ser les nostres comunitats cristianes un espai on visquem acollint l’Esperit de Déu encarnat en Jesús?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
