SEGUIR JESÚS
Dos deixebles, orientats pel Baptista, es posen a seguir Jesús. Durant un cert temps caminen darrere seu en silenci. Encara no hi ha hagut un veritable contacte. De sobte, Jesús es gira i els fa una pregunta decisiva: «Què busqueu?», què espereu de mi?
Ells li responen amb una altra pregunta: Rabí, «on habites?», quin és el secret de la teva vida?, des d’on vens tu?, què és per a tu viure? Jesús els contesta: «Veniu i ho veureu». Feu vosaltres mateixos l’experiència. No busqueu cap altra informació. Veniu a conviure amb mi. Descobrireu qui sóc i com puc transformar la vostra vida.
Aquest petit diàleg pot donar més llum sobre allò essencial de la fe cristiana que moltes paraules complicades. En definitiva, què és allò decisiu per ser cristià?
En primer lloc, cercar. Quan un no cerca res a la vida i es conforma amb «anar tirant» o ser «un vividor», no és possible trobar-se amb Jesús. La millor manera de no entendre res sobre la fe cristiana és no tenir interès per viure de manera encertada.
El que és important no és buscar alguna cosa, sinó buscar algú. No descartem res. Si un dia sentim que la persona de Jesús ens «toca», és el moment de deixar-nos agafar per ell, sense resistències ni reserves. Cal oblidar conviccions i dubtes, doctrines i esquemes. No se’ns demana que siguem més religiosos ni més pietosos. Només que el seguim.
No es tracta de conèixer coses sobre Jesús, sinó de sintonitzar amb ell, interioritzar les seves actituds fonamentals i experimentar que la seva persona ens fa bé, revifa el nostre esperit i ens infon força i esperança per viure. Quan això es produeix, hom es comença a adonar de com creia poc en ell, com ho havia entès de malament gairebé tot.
Però el que és decisiu per ser cristià és tractar de viure com vivia ell, encara que sigui de manera pobra i senzilla. Creure en allò que ell va creure, donar importància al que li’n donava ell, interessar-se pel que ell es va interessar. Mirar la vida com la mirava ell, tractar les persones com ell les tractava: escoltar, acollir i acompanyar com ho feia ell. Confiar en Déu com ell hi confiava, pregar com pregava ell, encomanar esperança com l’encomanava ell. Què se sent quan hom tracta de viure així? No és això aprendre a viure?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat