ALEGRIA I AMOR
Segons l’evangelista Joan, Jesús va anar realitzant signes per donar a conèixer el misteri reclòs en la seva persona i per convidar la gent a acollir la força salvadora que comportava. Quin va ser el primer signe? Què és el primer que hem de trobar en Jesús?
L’evangelista parla d’un casament a Canà de Galilea, un petit llogaret de muntanya, a quinze quilòmetres de Natzaret. Tot i això, l’escena té un caràcter clarament simbòlic. Ni la dona ni el marit no tenen cara: no parlen ni actuen. L’únic important és un «convidat» que es diu Jesús.
A Galilea els casaments eren la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent plegats, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. De cop i volta, la mare de Jesús li fa notar una cosa terrible: «no tenen vi». Com continuaran cantant i ballant?
El vi és indispensable en un casament. Per a aquella gent, el vi era, a més, el símbol més expressiu de l’amor i l’alegria. Ho deia la tradició: «El vi alegra el cor». La núvia ho cantava al seu estimat en un preciós cant d’amor: «Els teus amors són millors que el vi». Què pot ser un casament sense alegria i sense amor? Què es pot celebrar amb el cor trist i buit d’amor?
Al pati de la casa hi ha «sis piques de pedra.» Són enormes. Estan «col·locades allà», de manera fixa. S’hi guarda l’«aigua» per a les purificacions. Representen la pietat religiosa dels camperols que procuren viure «purs» davant Déu. Jesús transforma l’aigua en vi. La seva intervenció introduirà amor i alegria en aquella religió. Aquesta és la seva primera aportació.
Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l’alegria i l’amor? Què hi pot haver de més important que això a l’Església i al món? Fins quan podrem conservar en «piques de pedra» una fe trista i avorrida?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d’introduir amor a la nostra religió? Res no pot ser més trist que dir d’una comunitat cristiana: «No tenen vi».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
