COMBREGAR AMB JESÚS
«Feliços els convidats a la seva taula». Això és el que diu el sacerdot mentre mostra a tot el poble el pa eucarístic abans de començar-ne la distribució. Quin ressò tenen avui aquestes paraules en els qui les senten?
Molts, sens dubte, se senten feliços de poder acostar-se a combregar per trobar-se amb Crist i alimentar la seva vida i la seva fe. N’hi ha bastants que s’aixequen automàticament per fer un cop més un gest rutinari i buit de vida. Un nombre important de persones no se senten cridades a participar i tampoc experimenten per això cap insatisfacció.
I, tanmateix, combregar pot ser per al cristià el gest més important i central de tota la setmana, si es viu amb tota la seva expressivitat i el seu dinamisme.
La preparació comença amb el cant o recitació del parenostre. No ens preparem cadascun pel nostre compte per combregar individualment. Combreguem formant tots una família que, per sobre de tensions i diferències, vol viure fraternalment invocant el mateix Pare i trobant-nos tots en el mateix Crist.
No es tracta de resar un «parenostre» dins de la missa. Aquesta pregària adquireix una profunditat especial en aquest moment. El gest del prevere, amb les mans obertes i alçades, és una invitació a adoptar una actitud confiada d’invocació. Les peticions ressonen de manera diferent en anar a combregar: «doneu-nos, Senyor, el vostre pa» i alimenteu la nostra vida amb aquesta comunió; «vingui a nosaltres el vostre regne» i vingui Crist a aquesta comunitat; «perdoneu les nostres culpes» i prepareu-nos per rebre el vostre Fill…
La preparació continua amb l’abraçada de pau, gest suggestiu i ple de força, que ens convida a trencar els aïllaments, les distàncies i la insolidaritat egoista. El ritu, precedit per una doble oració en què es demana la pau, no és només un gest d’amistat. Expressa el compromís de viure encomanant «la pau del Senyor», guarint ferides, eliminant odis, revifant el sentit de fraternitat, despertant la solidaritat.
La invocació «Senyor, jo no sóc digne…», dita amb fe humil i amb el desig de viure més fidelment a Jesús, és l’últim gest abans d’apropar-nos cantant a rebre el Senyor. La mà estesa i oberta expressa l’actitud de qui, pobre i indigent, s’obre a rebre el pa de vida.
El silenci agraït i confiat que ens fa conscients de la proximitat de Crist i de la seva presència viva en nosaltres, la pregària de tota la comunitat cristiana i la darrera benedicció posen fi a la comunió. No es reafirmaria la nostra fe si encertéssim a combregar amb més profunditat?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
