NO TOT S’HI VAL
Jesús va caminant cap a Jerusalem. La seva marxa no és la d’un pelegrí que puja al temple per complir els seus deures religiosos. Segons Lluc, Jesús recorre viles i pobles «ensenyant». Hi ha alguna cosa que necessita comunicar a aquella gent: Déu és un Pare bo que ofereix la seva salvació a tothom. Tothom és convidat a acollir el seu perdó.
El seu missatge els sorprèn a tots. Els pecadors s’omplen d’alegria en sentir-lo parlar de la bondat insondable de Déu: també ells poden esperar la salvació. En els sectors fariseus, però, critiquen el seu missatge i també la seva acollida a recaptadors, prostitutes i pecadors: ¿no estarà Jesús obrint el camí cap a una relaxació religiosa i moral inacceptable?
Segons Lluc, un desconegut interromp la seva marxa i li pregunta pel nombre dels que se salvaran: ¿són pocs ?, seran molts ?, es salvaran tots?, només els justos? Jesús no respon directament la seva pregunta. L’important no és saber quants se salvaran. El decisiu és viure amb actitud lúcida i responsable per acollir la salvació d’aquest Déu Bo. Jesús els ho recorda a tots: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta».
D’aquesta manera, talla d’arrel la reacció dels que entenen el seu missatge com una invitació al laxisme. Seria burlar-se del Pare. La salvació no és una cosa que es rep de manera irresponsable d’un Déu permissiu. No és tampoc el privilegi d’alguns elegits. No n’hi ha prou de ser fills d’Abraham. No és suficient d’haver conegut el Messies.
Per acollir la salvació de Déu cal esforçar-se, lluitar, imitar el Pare, confiar en el seu perdó. Jesús no rebaixa les seves exigències: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós»; «No jutgeu i no sereu jutjats»; «Perdoneu setanta vegades set» com el vostre Pare; «Cerqueu el regne de Déu i la seva justícia».
Per entendre correctament la invitació a «entrar per la porta estreta», hem de recordar les paraules de Jesús que podem llegir a l’evangeli de Joan: «Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran» (Joan 10,9). Entrar per la porta estreta és «seguir Jesús»; aprendre a viure com ell; prendre la seva creu i confiar en el Pare que l’ha ressuscitat.
En aquest seguiment a Jesús, no tot s’hi val, no tot és igual; hem de respondre a l’amor de Pare amb fidelitat. El que Jesús demana no és rigorisme legalista, sinó amor radical a Déu i al germà. Per això, la seva crida és font d’exigència, però no d’angoixa. Jesucrist és una porta sempre oberta. Ningú la pot tancar, només nosaltres si ens tanquem al seu perdó.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
