LA QUEIXA DE DÉU
Un grup de fariseus de Galilea s’acosta a Jesús en actitud crítica. No vénen sols. Els acompanyen alguns mestres vinguts de Jerusalem, preocupats sens dubte per defensar l’ortodòxia dels senzills camperols dels llogarets. L’actuació de Jesús és perillosa. Convé corregir-la.
Han observat que, en alguns aspectes, els seus deixebles no segueixen la tradició dels grans. Encara que parlen del comportament dels deixebles, la seva pregunta s’adreça a Jesús, ja que saben que és ell qui els ha ensenyat a viure amb aquella llibertat sorprenent. Per què?
Jesús els respon amb unes paraules del profeta Isaïes que il·luminen molt bé el seu missatge i la seva actuació. Aquestes paraules amb què Jesús s’identifica totalment hem d’escoltar-les amb atenció, ja que toquen una cosa molt fonamental de la nostra religió. Segons el profeta d’Israel, aquesta és la queixa de Déu.
«Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi». Aquest és sempre el risc de tota religió: donar culte a Déu amb els llavis, repetint fórmules, recitant salms, pronunciant paraules belles, mentre el nostre cor «està lluny d’ell». No obstant això, el culte que agrada a Déu neix del cor, de l’adhesió interior, d’aquest centre íntim de la persona d’on neixen les nostres decisions i projectes.
Quan el nostre cor està lluny de Déu, el nostre culte queda sense contingut. Li falta la vida, l’escolta sincera de la Paraula de Déu, l’amor al germà. La religió es converteix en quelcom d’exterior que es practica per costum, però en la que hi falten els fruits d’una vida fidel a Déu.
La doctrina que ensenyen els escribes són preceptes humans. En tota religió hi ha tradicions que són «humanes». Normes, costums, devocions que han nascut per viure la religiositat en una determinada cultura. Poden fer molt de bé. Però fan molt de mal quan ens distreuen i allunyen del que Déu espera de nosaltres. Mai han de tenir primacia.
En acabar la cita del profeta Isaïes, Jesús resumeix el seu pensament amb unes paraules molt greus: «Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes». Quan ens aferrem cegament a tradicions humanes, correm el risc d’oblidar el manament de l’amor i desviar-nos del seguiment de Jesús, Paraula encarnada de Déu. En la religió cristiana, el primer és sempre Jesús i la seva crida a l’amor. Només després vénen les nostres tradicions humanes, per molt importants que ens puguin semblar. No hem d’oblidar mai l’essencial.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
