INDIFERÈNCIA PROGRESSIVA
La crisi religiosa va decantant-se a poc a poc cap a la indiferència. D’ordinari no es pot parlar pròpiament d’ateisme, ni tan sols d’agnosticisme. El que millor defineix la postura de molts és una indiferència religiosa on ja no hi ha preguntes ni dubtes ni crisi.
No és fàcil descriure aquesta indiferència. El primer que s’observa és una absència d’inquietud religiosa. Déu no interessa. La persona viu en la despreocupació, sense nostàlgies ni cap horitzó religiós. No es tracta d’una ideologia. És, més aviat, una «atmosfera envoltant» on la relació amb Déu queda diluïda.
Hi ha diversos tipus d’indiferència. Alguns viuen en aquests moments un allunyament progressiu; són persones que es van distanciant cada vegada més de la fe, tallen llaços amb el religiós, s’allunyen de la pràctica; a poc a poc Déu va apagant-se en les seves consciències. Altres viuen senzillament absorbits per les coses de cada dia; mai s’han interessat massa per Déu; probablement van rebre una educació religiosa feble i deficient; avui viuen oblidats de tot.
En alguns, la indiferència és fruit d’un conflicte religiós viscut de vegades en secret; han patit pors o experiències frustrants; no guarden bon record del que van viure de nens o d’adolescents; no volen sentir parlar de Déu, ja que els fa mal; es defensen oblidant.
La indiferència d’altres és més aviat resultat de circumstàncies diverses. Van sortir de la petita població i avui viuen de manera diferent en un ambient urbà; es van casar amb algú poc sensible a tot allò religiós i han canviat de costums; s’han separat del seu primer cònjuge i viuen una situació de parella no «beneïda» per l’Església. No és que aquestes persones hagin pres la decisió d’abandonar Déu, però de fet la seva vida es va allunyant d’ell.
Hi ha encara un altre tipus d’indiferència encoberta per la pietat religiosa. És la indiferència dels que s’han acostumat a viure la religió com una «pràctica externa» o una «tradició rutinària». Tots hem d’escoltar la queixa de Déu. Ens la recorda Jesús amb paraules preses del profeta Isaïes: «Aquest poble se m’acosta de paraula, m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
