¿PER QUÈ HO OBLIDEM?
Camí de Jerusalem, Jesús continua instruint els seus deixebles sobre el final que l’espera. Insisteix una vegada més que serà entregat a mans dels homes i aquests el mataran, però Déu el ressuscitarà. Marc diu que «no entenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes». No és difícil d’endevinar en aquestes paraules la pobresa de molts cristians de tots els temps. No entenem Jesús i ens fa por d’aprofundir en el seu missatge.
En arribar a Cafarnaüm, Jesús els pregunta: «¿Què discutíeu pel camí?». Els deixebles callen. Estan avergonyits. Marc ens diu que, pel camí, havien discutit sobre qui era el més important. Certament és vergonyós veure Jesús, que camina cap a la creu, acompanyat de prop per un grup de deixebles plens d’estúpides ambicions. De què discutim avui a l’Església mentre diem que seguim Jesús?
Un cop a casa, Jesús es disposa a donar-los un ensenyament. El necessiten. Aquestes són les seves primeres paraules: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». En el grup que segueix Jesús, qui vulgui sobresortir i ser més que els altres ha de posar-se l’últim, darrere de tots; així podrà veure què és el que necessiten i podrà ser servidor de tots.
La veritable grandesa consisteix a servir. Per a Jesús, el primer no és el que ocupa un càrrec d’importància, sinó qui viu servint i ajudant els altres. Els primers a l’Església no són els jerarques, sinó aquestes persones senzilles que viuen ajudant els que troben en el seu camí. No hem d’oblidar-ho.
Per a Jesús, la seva Església hauria de ser un espai on tots pensen en els altres. Una comunitat on estiguem atents a qui més ens pugui necessitar. No és un somni de Jesús. Per a ell és tan important que els va posar un exemple gràfic.
S’asseu i crida els seus deixebles. Agafa un infant i el posa enmig d’ells perquè fixin la seva atenció en ell. Al centre de l’Església apostòlica ha d’haver-hi sempre aquest nen, símbol de les persones febles i desvalgudes: els necessitats d’acollida, de suport i de defensa. No han d’estar fora, lluny de l’Església de Jesús. Han d’ocupar el centre de la nostra atenció.
Després Jesús abraça el nen. Vol que els deixebles el recordin sempre així: identificat amb els febles. Mentrestant els diu: «Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat».
L’ensenyament de Jesús és clar: el camí per acollir Déu és acollir el seu Fill Jesús present en els petits, els indefensos, els pobres i desvalguts. Per què ho oblidem tant? Què és el que hi ha al centre de l’Església si ja no hi ha aquest Jesús identificat amb els petits?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
