INVITACIÓ
Jesús coneixia molt bé com gaudien els camperols de Galilea en els casaments que se celebraven en els llogarets. Sens dubte, ell mateix va prendre part en més d’un. Quina experiència podia haver-hi més joiosa per a aquella gent que ser convidats a un casament i poder seure amb els veïns i compartir junts un banquet de festa?
Aquest record viscut des de nen va ajudar Jesús més tard a comunicar la seva experiència de Déu d’una manera nova i sorprenent. Segons ell, Déu està preparant un banquet final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts al seu costat gaudint per sempre d’una vida plenament feliç.
Podem dir que Jesús va entendre la seva vida sencera com l’oferiment d’una gran invitació en nom de Déu a aquesta festa final. Per això Jesús no imposa res a la força, no pressiona ningú. Anuncia la Bona Notícia de Déu, desperta la confiança en el Pare, encén en els cors l’esperança. A tots els ha d’arribar la seva invitació.
Què n’ha estat d’aquesta invitació de Déu? Qui l’anuncia? Qui l’escolta? On es parla a l’Església d’aquesta festa final? Satisfets amb el nostre benestar, sords al que no siguin els nostres interessos immediats, no necessitem ja Déu? Ens estem acostumant a poc a poc a viure sense necessitat d’alimentar una esperança última?
Jesús era realista. Sabia que la invitació de Déu pot ser rebutjada. A la paràbola del «banquet de noces» es parla de diverses reaccions dels convidats. Uns rebutgen la invitació de manera conscient i rotunda: «No van voler anar-hi». Altres responen amb absoluta indiferència: «No en feren cas». Els importen més les seves terres i negocis.
Però, segons la paràbola, Déu no es desanima. Per sobre de tot hi haurà una festa final. El desig de Déu és que la sala del banquet s’ompli de convidats. Per això cal anar a les «cruïlles dels camins», per on camina tanta gent errant, que viu sense esperança i sense futur. L’Església ha de continuar anunciant amb fe i alegria la invitació de Déu proclamada en l’Evangeli de Jesús.
El papa Francesc està preocupat per una predicació que s’obsessiona «per una transmissió desarticulada d’una multitud de doctrines que s’intenten imposar a força d’insistència». El major perill està, segons ell, en què ja «no serà pròpiament l’Evangeli el que s’anunciï, sinó alguns accents doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques. El missatge correrà el risc de perdre la seva frescor i deixarà de fer olor d’Evangeli».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
