DÉU NO ÉS IMPARCIAL
La paràbola de Jesús reflecteix una situació força habitual a la Galilea del seu temps. Un jutge corrupte menysprea arrogant una pobra vídua que demana justícia. El cas de la dona sembla desesperat, ja que no té cap home que la defensi. Ella, però, lluny de resignar-se, segueix reclamant els seus drets. Només a la fi, molest per tanta insistència, el jutge acaba per escoltar-la.
Lluc presenta el relat com una exhortació a pregar sense «desanimar-se», però la paràbola conté un missatge previ, molt estimat per Jesús. Aquest jutge és l’«antimetàfora» de Déu, la justícia consisteix precisament en escoltar els pobres més vulnerables.
El símbol de la justícia en el món grecoromà era una dona que, amb els ulls embenats, imparteix un veredicte suposadament «imparcial». Segons Jesús, Déu no és aquest tipus de jutge imparcial. No té els ulls embenats. Coneix molt bé les injustícies que es cometen amb els febles i la seva misericòrdia el fa inclinar-se a favor d’ells.
Aquesta «parcialitat» de la justícia de Déu cap als febles és un escàndol per a les nostres oïdes burgeses, però convé recordar-la, ja que en la societat moderna funciona una altra «parcialitat» de signe contrari: la justícia afavoreix més el poderós que el feble. Com pot ser que Déu no estigui de part d’aquells que no poden defensar-se?
Ens creiem progressistes defensant teòricament que «tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets», però tots sabem que és fals. Per gaudir de drets reals i efectius és més important néixer en un país poderós i ric que ser persona en un país pobre.
Les democràcies modernes es preocupen dels pobres, però el centre de la seva atenció no és l’indefens, sinó el ciutadà en general. A l’Església es fan esforços per alleujar la sort dels indigents, però el centre de les nostres preocupacions no és el patiment dels últims, sinó la vida moral i religiosa dels cristians. És bo que Jesús ens recordi que són els éssers més desvalguts els qui ocupen el cor de Déu.
Mai veureu el seu nom als diaris. Ningú els cedeix el pas enlloc. No tenen títols ni comptes corrents envejables, però són grans. No posseeixen moltes riqueses, però tenen alguna cosa que no es pot comprar amb diners: bondat, capacitat d’acolliment, tendresa i compassió cap al necessitat.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat