ENMIG DEL DESERT
Els grans moviments religiosos han nascut gairebé sempre al desert. Són els homes i les dones del silenci i la soledat els que, en veure la llum, es poden convertir en mestres i guies de la humanitat. Al desert no és possible el que és superflu. En el silenci només se senten les preguntes essencials. A la solitud només sobreviu qui s’alimenta de l’interior.
Al quart evangeli, el Baptista queda reduït a allò essencial. No és el Messies, ni Elies tornat a la vida, ni el Profeta esperat. És «la veu que crida en el desert». No té poder polític, no posseeix cap títol religiós. No parla des del temple o la sinagoga. La veu no neix de l’estratègia política ni dels interessos religiosos. Ve d’allò que sent l’ésser humà quan aprofundeix en el que és essencial.
El pressentiment del Baptista es pot resumir així: «Hi ha alguna cosa més gran, més digna i esperançadora que el que estem vivint. La nostra vida ha de canviar de soca-rel». No n’hi ha prou de freqüentar la sinagoga dissabte rere dissabte, no serveix de res llegir rutinàriament els textos sagrats, és inútil oferir regularment els sacrificis prescrits per la Llei. No dóna vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del Déu viu.
A la societat de l’abundància i del progrés s’està fent cada cop més difícil escoltar una veu que vingui del desert. El que se sent és la publicitat del que és superflu, la divulgació del que és trivial, la xerrameca de polítics presoners de la seva estratègia, i fins i tot discursos religiosos interessats.
Algú podria pensar que ja no és possible conèixer testimonis que ens parlin des del silenci i la veritat de Déu. No és així. Enmig del desert de la vida moderna podem trobar-nos amb persones que irradien saviesa i dignitat, ja que no viuen del que és superflu. Gent senzilla, entranyablement humana. No pronuncien gaires paraules. És la seva vida la que parla.
Ells ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos batejar, a «submergir-nos» en una vida diferent, rebre un nou nom, renéixer per no sentir-nos producte d’aquesta societat ni fills de l’ambient, sinó fills i filles estimats de Déu.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
