QUÈ PODEM FER?
Tot i la informació que ofereixen els mitjans de comunicació se’ns fa difícil prendre consciència que vivim en una mena d’«illa de l’abundància», enmig d’un món on més d’un terç de la humanitat viu a la misèria. No obstant, només cal volar unes hores en qualsevol direcció per trobar-nos amb la fam i la destrucció.
Aquesta situació només té un nom: injustícia. I només admet una explicació: inconsciència. Com ens podem sentir humans quan a pocs quilòmetres de nosaltres –què són, en definitiva, sis mil quilòmetres?– hi ha éssers humans que no tenen casa ni cap terreny per a viure; homes i dones que passen el dia cercant alguna cosa per menjar; nens que ja no podran superar la desnutrició?
La nostra primera reacció sol ser gairebé sempre la mateixa: «Però nosaltres, què podem fer davant de tanta misèria?» Mentre ens fem preguntes d’aquesta mena ens sentim més o menys tranquils. I vénen les justificacions de sempre: no és fàcil d’establir un ordre internacional més just; cal respectar l’autonomia de cada país; és difícil assegurar vies eficaces per distribuir aliments; més difícil encara mobilitzar un país perquè surti de la misèria.
Però tot això s’enfonsa quan sentim una resposta directa, clara i pràctica, com la que reben del Baptista els qui li pregunten què han de fer per «preparar el camí al Senyor». El profeta del desert els respon amb una simplicitat genial: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi».
Aquí s’acaben totes les nostres teories i les nostres justificacions. Què podem fer? Senzillament no acaparar més del que necessitem mentre hi hagi pobles que ho necessiten per viure. No continuar desenvolupant sense límits el nostre benestar oblidant els qui moren de gana. El veritable progrés no consisteix que una minoria arribi a un benestar material cada vegada més gran, sinó que la humanitat sencera visqui amb més dignitat i menys patiment.
Fa uns anys per Nadal jo era a Butare (Rwanda), donant un curs de cristologia a missioneres espanyoles. Un matí va arribar una religiosa navarresa dient que, en sortir de casa seva, havia trobat un nen que es moria de gana. Van poder comprovar que no tenia cap malaltia greu, només desnutrició. Era un més de tants orfes ruandesos que lluiten cada dia per sobreviure. Recordo que només vaig pensar una cosa. No se m’oblidarà mai: podem els cristians d’Occident acollir cantant el nen de Betlem mentre tanquem el nostre cor a aquests nens del Tercer Món?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
