VIDA ESTÈRIL
El risc més greu que ens amenaça a tots és acabar vivint una vida estèril. Sense adonar-nos-en anem reduint la vida al que ens sembla important: guanyar diners, no tenir problemes, comprar coses, saber divertir-se… Passats uns anys ens podem trobar vivint sense cap més horitzó ni projecte.
És el més fàcil. A poc a poc anem substituint els valors que podrien encoratjar la nostra vida per petits interessos que ens ajuden a «anar tirant». No és gaire, però en tenim prou amb «sobreviure» sense més aspiracions. L’important és «sentir-se bé».
Ens estem instal·lant en una cultura que els experts anomenen «cultura de la intranscendència». Confonem el valuós amb l’útil, el bo amb el que ens ve de gust, la felicitat amb el benestar. Ja sabem que això no ho és tot, però procurem estar convençuts que en tenim prou.
No obstant això, no és fàcil viure així, fent sempre el mateix una i altra vegada, alimentar-se sempre del mateix, sense creativitat ni cap compromís, amb aquesta sensació estranya d’estancament, incapaços de fer-nos càrrec de la nostra vida de manera més responsable.
La raó última d’aquesta insatisfacció és profunda. Viure de manera estèril significa no entrar en el procés creador de Déu, romandre com espectadors passius, no entendre què és el misteri de la vida, negar en nosaltres allò que ens fa més semblants al Creador: l’amor creatiu i l’entrega generosa.
Jesús compara la vida estèril d’una persona amb una «figuera que no dóna fruit». ¿Per què ha d’ocupar un terreny en va? La pregunta de Jesús és inquietant. Quin sentit té viure ocupant un lloc en el conjunt de la creació si la nostra vida no contribueix a construir un món millor? Ens acontentem amb passar per aquesta vida sense fer-la una mica més humana?
Criar un fill, construir una família, tenir cura dels pares ancians, conrear l’amistat o acompanyar de prop una persona necessitada… no és «desaprofitar la vida», sinó viure-la des de la seva veritat més plena.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
