ÉS RIDÍCUL ESPERAR EN DÉU?
Els saduceus no gaudien de popularitat entre la gent dels llogarets. Era un sector compost per famílies riques pertanyents a l’elit de Jerusalem, de tendència conservadora, tant en la seva manera de viure la religió com en la seva política de cercar una entesa amb el poder de Roma. No en sabem gaire més.
El que podem dir és que «negaven la resurrecció». La consideraven una «novetat» pròpia de gent ingènua. No els preocupava la vida més enllà de la mort. A ells ja els anava bé en aquesta vida. Per a què preocupar-se de més?
Un dia s’acosten a Jesús per ridiculitzar la fe en la resurrecció. Li presenten un cas absolutament irreal, fruit de la seva fantasia. Li parlen de set germans que s’han anat casant successivament amb la mateixa dona, per assegurar la continuïtat del nom, l’honor i l’herència a la branca masculina d’aquelles poderoses famílies saducees de Jerusalem. És l’única cosa que entenen.
Jesús critica la seva visió de la resurrecció: és ridícul pensar que la vida definitiva amb Déu hagi de consistir en reproduir i perllongar la situació d’aquesta vida, i en concret d’aquestes estructures patriarcals de les que es beneficien els homes rics.
La fe de Jesús en l’altra vida no consisteix en una cosa tan irrisòria: «El Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius». Jesús no pot ni imaginar-se que a Déu se li vagin morint els seus fills; Déu no viu per tota l’eternitat envoltat de morts. Tampoc pot imaginar que la vida al costat de Déu consisteixi en perpetuar les desigualtats, injustícies i abusos d’aquest món.
Quan es viu de manera frívola i satisfeta, gaudint del propi benestar i oblidant els qui viuen patint, és fàcil pensar només en aquesta vida. Pot semblar fins i tot ridícul alimentar una altra esperança.
Quan es comparteix una mica el patiment de les majories pobres, les coses canvien: què dir dels que moren sense haver conegut el pa, la salut o l’amor?, què dir de tantes vides malmeses o sacrificades injustament? És ridícul alimentar l’esperança en Déu?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
