DONES CREIENTS
Després de rebre la crida de Déu, anunciant-li que serà mare del Messies, Maria es posa en camí sola. Comença per a ella una vida nova, al servei del seu Fill Jesús. Se’n va «de pressa», amb decisió. Sent necessitat de compartir amb la seva cosina Elisabet la seva alegria i de posar-se com més aviat millor al seu servei en els últims mesos d’embaràs.
La trobada de les dues mares és una escena insòlita. No estan presents els homes. Només dues dones senzilles, sense cap títol ni rellevància en la religió jueva. Maria, que porta amb si a tot arreu Jesús, i Elisabet que, plena d’esperit profètic, s’atreveix a beneir la seva cosina en nom de Déu.
Maria entra a casa de Zacaries, però no s’adreça a ell. Va directament a saludar Elisabet. Res sabem del contingut de la seva salutació. Només que aquella salutació omple la casa d’una alegria desbordant. És l’alegria que viu Maria des que va sentir la salutació de l’Angel: «Déu te guard plena de gràcia».
Elisabet no pot contenir la seva sorpresa i la seva alegria. Quant sent la salutació de Maria, sent els moviments de la criatura que porta en el seu si i els interpreta maternalment com «salts d’alegria». De seguida beneeix Maria «amb totes les forces» dient: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes!».
En cap moment diu a Maria pel seu nom. La contempla totalment identificada amb la seva missió: és la mare del seu Senyor. La veu com una dona creient en la qual s’aniran complint els designis de Déu: «Feliç tu que has cregut».
El que més li sorprèn és l’actuació de Maria. No ha vingut a mostrar la seva dignitat de mare del Messies. No hi és per ser servida sinó per servir. Elisabet no se’n sap avenir. «Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?».
Són bastants les dones que no viuen amb pau a l’interior de l’Església. En algunes creix el desafecte i el malestar. Pateixen en veure que, tot i ser les primeres col·laboradores en molts camps, amb prou feines es compta amb elles per pensar, decidir i impulsar la marxa de l’Església. Aquesta situació ens està fent mal a tots.
El pes d’una història multisecular, controlada i dominada pels homes, ens impedeix prendre consciència de l’empobriment que significa per a l’Església prescindir d’una presència més eficaç de la dona. Nosaltres no les escoltem, però Déu pot suscitar dones creients, plenes d’esperit profètic, que ens encomanin alegria i donin a l’Església un rostre més humà. Seran una benedicció. Ens ensenyaran a seguir Jesús amb més passió i fidelitat.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
