DÉU NO ESTÀ EN CRISI
És més freqüent del que pensem. Els creients diem creure en Déu, però a la pràctica vivim com si no existís. Aquest és també el risc que tenim avui en abordar la crisi religiosa actual i el futur incert de l’Església: viure aquests moments de manera «atea».
Ja no sabem caminar en «l’horitzó de Déu». Analitzem les nostres crisis i planifiquem el futur pensant només en les nostres possibilitats. Se’ns oblida que el món està en mans de Déu, no en les nostres. Ignorem que el «Gran Pastor» que té cura i guia la vida de cada ésser humà és Déu.
Vivim com «orfes» que han perdut el seu Pare. La crisi ens desborda. El que se’ns demana ens sembla excessiu. Ens resulta difícil perseverar amb coratge en una tasca sense veure l’èxit per enlloc. Ens sentim sols, i cadascú es defensa com pot.
Segons el relat evangèlic, Jesús és a Jerusalem comunicant el seu missatge. És hivern i, per resguardar-se del fred, es passeja per un dels pòrtics del Temple, envoltat de jueus, que l’assetgen amb les seves preguntes. Jesús està parlant de les «ovelles» que escolten la seva veu i el segueixen. En un moment determinat diu: «Allò que el meu Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del Pare».
Segons Jesús, «Déu ens supera a tots». Que nosaltres estiguem en crisi no vol dir que Déu estigui en crisi. Que els cristians perdem el coratge no vol dir que Déu s’hagi quedat sense forces per salvar. Que nosaltres no sapiguem dialogar amb l’home d’avui no vol dir que Déu ja no trobi camins per parlar al cor de cada persona. Que les persones marxin de les nostres Esglésies no vol dir que se li escapin a Déu de les seves mans protectores.
Déu és Déu. Cap crisi religiosa ni cap mediocritat de l’Església podran «arrabassar de les seves mans» aquests fills i filles que estima amb amor infinit. Déu no abandona ningú. Té els seus camins per cuidar i guiar cadascun dels seus fills, i els seus camins no són necessàriament els que nosaltres li pretenem traçar.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat