SEMPRE AMB
ELS BRAÇOS OBERTS
Per no pocs, Déu és qualsevol cosa menys algú capaç de posar alegria a la seva vida. Pensar en ell els porta mals records: al seu interior es desperta la idea d’un ésser amenaçador i exigent, que fa la vida més enutjosa, incòmoda i perillosa.
A poc a poc han prescindit d’ell. La fe ha quedat «reprimida» al seu interior. Avui no saben si creuen o no creuen. S’han quedat sense camins cap a Déu. Alguns recorden encara «la paràbola del fill pròdig», però mai l’han escoltat en el seu cor.
El veritable protagonista d’aquesta paràbola és el pare. Per dues vegades repeteix el mateix crit d’alegria: «Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat». Aquest crit revela el que hi ha al seu cor de pare.
A aquest pare no el preocupa el seu honor, els seus interessos, ni el tracte que li donen els seus fills. No empra mai un llenguatge moral. Només pensa en la vida del seu fill: que no quedi destruït, que no segueixi mort, que no visqui perdut sense conèixer l’alegria de la vida.
El relat descriu amb tot detall la trobada sorprenent del pare amb el fill que va abandonar la llar. Estant encara lluny, el pare «el va veure» venir famolenc i humiliat, i «es commogué» fins a les entranyes. Aquesta mirada bona, plena de bondat i de compassió és la que ens salva. Només Déu ens mira així.
De seguida «corregué». No és el fill qui torna a casa. És el pare el que surt corrent i busca l’abraçada amb més ardor que el seu mateix fill. «Se li va tirar al coll i el besà». Així està sempre Déu. Corrent amb els braços oberts cap als qui tornen a ell.
El fill comença la seva confessió: l’ha preparat llargament al seu interior. El pare l’interromp per estalviar-li més humiliacions. No li imposa cap càstig, no li exigeix cap ritu d’expiació; no li posa cap condició per acollir-lo a casa. Només Déu acull i protegeix així els pecadors.
El pare només pensa en la dignitat del seu fill. Cal actuar de pressa. Mana portar el millor vestit, l’anell de fill i les sandàlies per entrar a casa. Així serà rebut en un banquet que se celebra en el seu honor. El fill ha de conèixer al costat del seu pare la vida digna i feliç que no ha pogut gaudir lluny d’ell.
Qui senti aquesta paràbola des de fora, no entendrà res. Seguirà caminant per la vida sense Déu. Qui l’escolti en el seu cor, potser plorarà d’alegria i agraïment. Sentirà per primera vegada que el Misteri últim de la vida és Algú que ens acull i ens perdona perquè només vol la nostra alegria.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat