ELS MÉS DESVALGUTS DAVANT EL MAL
Uns estan reclosos definitivament en un centre. Altres deambulen pels nostres carrers. La immensa majoria viu amb la seva família. Estan entre nosaltres, però no susciten gaire l’interès de ningú. Són els malalts mentals.
No resulta fàcil de penetrar en el seu món de dolor i de solitud. Privades, en algun grau, de vida conscient i afectiva sana, no els resulta fàcil conviure. Molts d’ells són éssers febles i vulnerables, o viuen turmentats per la por a una societat que els tem o es desentén d’ells.
Des de temps immemorial, un conjunt de prejudicis, pors i recels ha anat aixecant una mena de mur invisible entre aquest món de foscor i de dolor, i la vida dels que ens considerem «sans». El malalt psíquic crea inseguretat, i la seva presència sembla sempre perillosa. El més prudent és defensar la nostra «normalitat», recloent-los o allunyant-los del nostre entorn.
Avui es parla de la inserció social d’aquests malalts i del suport terapèutic que pot significar la seva integració en la convivència. Però tot això no deixa de ser una bella teoria si no es produeix un canvi d’actitud davant el malalt psíquic i no s’ajuda de forma més eficaç a tantes famílies que se senten soles o amb poc suport per fer front als problemes que han de suportar a causa de la malaltia d’un dels seus membres.
Hi ha famílies que saben cuidar el seu ésser estimat amb amor i paciència, col·laborant positivament amb els metges. Però també hi ha llars en què el malalt resulta una càrrega difícil de suportar. A poc a poc, la convivència es deteriora i tota la família va quedant afectada negativament, afavorint al seu torn l’empitjorament del malalt.
És una ironia llavors continuar defensant teòricament la millor qualitat de vida per al malalt psíquic, la seva integració social o el dret a una atenció adequada a les seves necessitats afectives, familiars i socials. Tot això ha de ser així, però per a això cal una ajuda més real a les famílies i una col·laboració més estreta entre els metges que atenen el malalt i persones que sàpiguen estar al seu costat des d’una relació humana i amistosa.
Quin lloc ocupen aquests malalts a les nostres comunitats cristianes? ¿No són els grans oblidats? L’evangeli de Marc subratlla de manera especial l’atenció de Jesús amb «els posseïts per esperits malignes». La seva proximitat a les persones més indefenses i desvalgudes davant el mal sempre serà per a nosaltres una crida interpel·ladora.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
