NO TINGUIS POR
La culpa com a tal no és una cosa inventada per les religions. Constitueix una de les experiències humanes més antigues i universals. Abans que aflori el sentiment religiós es pot advertir en l’ésser humà aquesta sensació d’«haver fallat» en alguna cosa. El problema no consisteix en l’experiència de la culpa, sinó en la manera d’afrontar-la.
Hi ha una manera sana de viure la culpa. La persona assumeix la responsabilitat dels seus actes, lamenta el mal que ha pogut causar i s’esforça per millorar la seva conducta en el futur. Viscuda així, l’experiència de la culpa forma part del creixement de la persona cap a la maduresa.
Però també hi ha maneres poc sanes de viure aquesta culpa. La persona es tanca en la seva indignitat, fomenta sentiments infantils de taca i brutícia, destrueix la seva autoestima i s’anul·la. L’individu es turmenta, s’humilia, lluita amb ell mateix, però al final de tots els seus esforços no s’allibera ni creix com a persona.
El que és propi del cristià és viure la seva experiència de culpa davant d’un Déu que és amor i només amor. El creient reconeix que ha estat infidel a aquest amor. Això dóna a la seva culpa un pes i una serietat absoluta. Però alhora l’allibera de l’enfonsament, ja que sap que, tot i ser pecador, és acceptat per Déu: hi pot trobar sempre la misericòrdia que salva de tota indignitat i fracàs.
Segons el relat, Pere, aclaparat per la seva indignitat, es llança als peus de Jesús dient: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!» La resposta de Jesús no podia ser una altra: «No tinguis por», no tinguis por de ser pecador i estar al meu costat. Aquesta és la sort del creient: se sap pecador, però se sap alhora acceptat, comprès i estimat incondicionalment per aquest Déu revelat en Jesús.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
