CREURE
La fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient sent la seva fe, l’experimenta i la gaudeix, però seria un error reduir-la a «sentimentalisme». La fe no és una cosa que depengui dels sentiments: «Ja no sento res; dec estar perdent la fe». Ser creients és una actitud responsable i raonada.
La fe no és tampoc una opinió personal. El creient es compromet personalment a creure en Déu, però la fe no pot ser reduïda a «subjectivisme»: «Jo tinc les meves idees i crec que a mi em sembla». La realitat de Déu no depèn de mi, ni la fe cristiana és fabricació d’un mateix. Brolla de l’acció de Déu en nosaltres.
La fe no és tampoc un costum o tradició rebuda dels pares. És bo néixer en una família creient i rebre des d’infant una orientació cristiana de la vida, però seria molt pobre reduir la fe a «costum religiós»: «A la meva família sempre hem sigut molt d’Església». La fe és una decisió personal de cadascú.
La fe no és tampoc una recepta moral. Creure en Déu té les seves exigències, però seria una equivocació reduir-ho tot a «moralisme»: «Jo respecto tothom i no faig mal a ningú». La fe és, a més, amor a Déu, compromís per un món més humà, esperança de vida eterna, acció de gràcies, celebració.
La fe no és tampoc un «tranquil·litzant». Creure en Déu és, sens dubte, font de pau, consol i serenitat, però la fe no és només un «agafador» per als moments crítics: «Jo, quan em trobo amb problemes, vaig a la Mare de Déu». Creure és el millor estímul per lluitar, treballar i viure de manera digna i responsable.
La fe cristiana comença a despertar-se en nosaltres quan ens trobem amb Jesús. El cristià és una persona que es troba amb Crist, i en ell va descobrint un Déu Amor que cada dia l’atrau més. Ho diu molt bé Joan: «Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és Amor» (1 Joan 4,16).
Aquesta fe creix i dóna fruits només quan restem dia a dia units a Crist, és a dir, motivats i sostinguts pel seu Esperit i la seva Paraula: «El qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
