UNA MORAL SENSE PECAT?
Es diu sovint que ha desaparegut la consciència de pecat. No és del tot cert. El que passa és que la crisi de fe ha comportat una manera diferent, no sempre més sana, d’enfrontar-se a la pròpia culpabilitat. De fet, en prescindir de Déu, no pocs viuen la culpa de manera més confusa i solitària.
Alguns han quedat estancats en la forma més primitiva i arcaica de viure el pecat. Se senten «tacats» per la seva maldat. Indignes de conviure al costat dels seus éssers estimats. No coneixen l’experiència d’un Déu perdonador, però tampoc han trobat un altre camí per alliberar-se del seu malestar interior.
Altres segueixen vivint el pecat com «transgressió». És cert que han esborrat de la seva consciència alguns «manaments», però el que no ha desaparegut en el seu interior és la imatge d’un Déu legislador davant el qual no saben com situar-se. Senten la culpa com una transgressió amb la que no és fàcil de conviure.
Bastants viuen el pecat com «autoacusació». En diluir-se la seva fe en Déu, la culpa es va convertint en una «acusació sense acusador» (Paul Ricoeur). No cal que ningú els condemni. Ells mateixos ho fan. Però com alliberar-se d’aquesta autocondemna?, n’hi ha prou d’oblidar el passat i procurar d’eliminar la pròpia responsabilitat?
S’ha intentat també reduir el pecat a una «vivència psicològica» més. Un bloqueig de la persona. El pecador seria una espècie de «malalt», víctima de la seva pròpia debilitat. S’ha arribat fins i tot a parlar d’una «moral sense pecat». Però ¿és possible viure una vida moral sense vivenciar la culpabilitat?
Per al creient, el pecat és una realitat. Inútil encobrir-lo. Encara que sap que està molt condicionat en la seva llibertat, el cristià se sent responsable de la seva vida davant si mateix i davant Déu. Per això confessa el seu pecat i el reconeix com una «ofensa contra Déu». Però contra un Déu que només busca la felicitat de l’ésser humà. Mai hem d’oblidar que el pecat ofèn Déu en tant que ens fa mal a nosaltres mateixos, éssers infinitament estimats per ell.
Esglaiat per la presència de Jesús, Pere reacciona reconeixent el seu pecat: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!». Però Jesús no s’aparta d’ell, sinó que li confia una nova missió: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes.» Reconèixer el pecat i invocar el perdó és, per al creient, la forma sana de renovar-se i créixer com a persona.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
