FELICITAT AMENAÇADA
Occident no ha volgut creure en l’amor com a font de vida i de felicitat per a l’home i la societat. Les benaurances de Jesús segueixen sent un llenguatge inintel·ligible i increïble, fins i tot per als que ens diem cristians.
Nosaltres hem posat la felicitat en altres coses. Hem arribat fins i tot a confondre la felicitat amb el benestar. I, encara que són pocs els qui s’atreveixen a confessar-ho obertament, per a molts el que és decisiu per ser feliç és «tenir diners».
Amb prou feines si tenen un altre projecte de vida. Treballar per tenir diners. Tenir diners per comprar coses. Posseir coses per adquirir una posició i ser alguna cosa a la societat. Aquesta és la felicitat en la qual creiem. El camí que procurem de recórrer per cercar felicitat.
Vivim en una societat que, en el fons, sap que alguna cosa absurda hi ha en tot això, però no és capaç de cercar una felicitat més autèntica. Ens agrada la nostra manera de viure, encara que sentim que no ens fa feliços.
Els creients hauríem de recordar que Jesús no ha parlat només de benaurances. Ha llançat també amenaçadores malediccions per aquells que, oblidant la crida de l’amor, gaudeixen satisfets en el seu propi benestar. Aquesta és l’amenaça de Jesús: aquells que posseeixen i gaudeixen de tot allò que el seu cor egoista ha anhelat, un dia descobriran que no hi ha per a ells més felicitat que la que ja han assaborit.
Potser estem vivint uns temps en què comencem a intuir millor la veritat última que hi ha en les amenaces de Jesús: «Però ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips, perquè passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu, perquè us doldreu i plorareu!».
Comencem a experimentar que la felicitat no està en el pur benestar. La civilització de l’abundància ens ofereix mitjans de vida, però no raons per viure. La insatisfacció actual de molts no es deu només ni principalment a la crisi econòmica, sinó sobretot a la crisi d’autèntics motius per viure, lluitar, gaudir, patir i esperar.
Hi ha poca gent feliç. Hem après moltes coses, però no sabem ser feliços. Necessitem tantes coses que som uns pobres necessitats. Per aconseguir el nostre benestar som capaços de mentir, de defraudar, de trair-nos nosaltres mateixos i de destruir-nos els uns als altres. I així no es pot ser feliç.
I si Jesús tingués raó? La nostra «felicitat», no està massa amenaçada? No hem de cercar una societat diferent l’ideal de la qual no sigui el desenvolupament material sense fi, sinó la satisfacció de les necessitats vitals de tothom? No serem més feliços quan aprenguem a necessitar menys i a compartir més?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
