LES CICATRIUS DEL RESSUSCITAT
«Vosaltres el vàreu matar, però Déu l’ha ressuscitat». Això és el que prediquen amb fe els deixebles de Jesús pels carrers de Jerusalem al cap de pocs dies de la seva execució. Per a ells, la resurrecció és la resposta de Déu a l’acció injusta i criminal dels qui han volgut fer callar per sempre la seva veu i anul·lar d’arrel el seu projecte d’un món més just.
No ho hem d’oblidar. Al cor de la nostra fe hi ha un Crucificat a qui Déu ha donat la raó. Al centre mateix de l’Església hi ha una víctima a qui Déu ha fet justícia. Una vida «crucificada», però viscuda amb l’esperit de Jesús, no acabarà en fracàs, sinó en resurrecció.
Això canvia totalment el sentit dels nostres esforços, penes, treballs i patiments per un món més humà i una vida més feliç per a tothom. Viure pensant en els qui pateixen, estar a prop dels més desvalguts, donar un cop de mà als indefensos… seguir els passos de Jesús, no és res d’absurd. És caminar vers el Misteri d’un Déu, que ressuscitarà per sempre les nostres vides.
Els petits abusos que puguem patir, les injustícies, rebutjos o incomprensions que puguem patir són ferides que un dia cicatritzaran per sempre. Hem d’aprendre a mirar amb més fe les cicatrius del Ressuscitat. Així seran un dia les nostres ferides d’avui. Cicatrius guarides per Déu per sempre.
Aquesta fe ens sosté per dins i ens fa més forts per continuar corrent riscos. De mica en mica hem d’anar aprenent a no queixar-nos tant, a no viure sempre lamentant-nos del mal que hi ha al món i a l’Església, a no sentir-nos sempre víctimes dels altres. Per què no podem viure com Jesús, dient: «Ningú no em treu la vida, sinó que sóc jo qui la dono?»
Seguir el Crucificat fins a compartir amb ell la resurrecció és, en definitiva, aprendre a «donar la vida», el temps, les nostres forces i, potser, la nostra salut per amor. No ens faltaran ferides, cansament i fatigues. Una esperança ens sosté: un dia, «Déu eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls, i ja no hi haurà mort ni hi haurà plors, ni crits ni fatigues, perquè tot aquest món vell haurà passat».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
