NO QUEDAR-SE FORA
Hi ha qui viu la religió com «des de fora». Pronuncien pregàries, assisteixen a celebracions religioses, senten parlar de Déu, però es limiten a ser «espectadors». Com diu el pensador francès Marcel Légaut, ho viuen tot des d’una «representació extrínseca» de Déu. No «entren» a l’aventura de trobar-se amb Déu. Es queden sempre a certa distància.
No obstant això, Déu és en el més íntim de cada ésser humà. No és una cosa separada de la nostra vida. No és una fabricació de la nostra ment, una representació mig intel·lectual o mig afectiva, un joc de la nostra imaginació que ens serveix per viure «il·lusionats». Déu és una presència real que és a l’arrel mateixa del nostre ésser.
Aquesta presència no és evident. No es capta com es capten altres coses més superficials. Es percep en la mesura que hom es percep a si mateix fins al fons. El seu misteri és tan inabastable com ho és el misteri de cada ésser humà. Déu se’m fa present quan em faig present a mi mateix amb veritat i sinceritat. No és possible entrar en l’experiència de Déu si hom viu permanentment fora de si mateix.
Sense aquesta obertura interior a Déu no hi ha fe viva. La veu de Déu comencem a sentir-la quan escoltem fins al fons la nostra veritat. Déu actua en nosaltres quan el deixem activar el millor que hi ha al nostre ésser. Pren cos a la nostra existència en la mesura que l’acollim. La seva presència es va configurant en cadascú de nosaltres adaptant-se a allò que el deixem ser.
El que és humà i el que és diví no són realitats que s’exclouen mútuament. No hem de deixar de ser humans per ser de Déu. Allò humà és «la porta» que ens permet «entrar» en allò diví. De fet, les experiències més intenses de comunicació, d’amor humà, de dolor purificador, de bellesa o de veritat són la via que ens obre millor a l’experiència de Déu.
No és estrany que l’evangeli de Joan presenti Crist, Déu fet home, com la “porta” per la qual el creient pot entrar i caminar cap a Déu. En Crist podem aprendre a viure una vida tan humana, tan veritable, tan fins al fons, que malgrat els nostres errors i mediocritat, ens pot portar cap a Déu. Però cal escoltar bé l’advertiment de l’evangelista. La Paraula de Déu «era present en el món», i el món «no l’ha reconegut»; «ha vingut a casa seva», i «els seus no l’han acollit».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
