ALÈ DE VIDA
Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida. Així la creació de l’home descriu un vell relat, molts segles anterior a Crist: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu».
És allò que diu l’experiència. L’ésser humà és fang. En qualsevol moment es pot esmicolar. Com caminar amb peus de fang? Com mirar la vida amb ulls de fang? Com estimar amb cor de fang? Tot i això, aquest fang viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’Alè de Déu. El seu Esperit vivificador.
Al final del seu evangeli, Joan ha descrit una escena grandiosa. És el moment culminant de Jesús ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. En enviar els seus deixebles, Jesús «va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant».
Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és fang sense vida: una comunitat incapaç d’introduir esperança, consol i vida al món. Pot pronunciar paraules sublims sense comunicar l’alè de Déu als cors. Pot parlar amb seguretat i fermesa sense refermar la fe de les persones. D’on traurà esperança si no és de l’alè de Jesús? Com es defensarà de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?
Sense l’Esperit creador de Jesús podem acabar vivint en una Església que es tanca a tota renovació: no és permès somiar en grans novetats; el més segur és una religió estàtica i controlada, que canviï el mínim possible; allò que hem rebut d’altres temps és també el millor per als nostres; les nostres generacions han de celebrar la seva fe vacil·lant amb el llenguatge i els ritus de fa molts segles. Els camins estan marcats. No ens hem de preguntar per què.
Com no cridar amb força: «Vine, Esperit Sant! Vine a la teva Església. Vine a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la manca de fe en la teva força creadora?» No hem de mirar els altres. Hem d’obrir cadascú el nostre propi cor.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
