BENEIR
Segons el suggestiu relat de Lluc, Jesús torna al seu Pare «beneint» els seus deixebles. És el seu darrer gest. Jesús deixa darrere seu la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús marxant al temple plens de joia. I hi eren «beneint» Déu.
La benedicció és una pràctica arrelada a gairebé totes les cultures com el millor desig que podem despertar cap als altres. El judaisme, l’islam i el cristianisme sempre li han donat gran importància. I, encara que avui dia ha quedat reduïda a un ritual gairebé en desús, no són pocs els que subratllen el seu profund contingut i la necessitat de recuperar-la.
Beneir és, primer de tot, desitjar el bé a les persones que anem trobant al nostre camí. Voler el bé de manera incondicional i sense reserves. Voler la salut, el benestar, l’alegria… tot allò que els pot ajudar a viure amb dignitat. Com més desitgem el bé per a tothom, més possible és la seva manifestació.
Beneir és aprendre a viure des d’una actitud bàsica d’amor a la vida i a les persones. Qui beneeix buida el cor d’altres actituds poc sanes com l’agressivitat, la por, l’hostilitat o la indiferència. No és possible beneir i alhora viure condemnant, rebutjant, odiant.
Beneir és desitjar a algú el bé des del fons del nostre ésser, encara que no som nosaltres la font de la benedicció, sinó només els seus testimonis i portadors. Qui beneeix no fa sinó evocar, desitjar i demanar la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això només es pot beneir en actitud agraïda a Déu.
La benedicció fa bé a qui la rep i a qui la practica. Qui beneeix els altres es beneeix a si mateix. La benedicció queda ressonant al seu interior com a pregària silenciosa que va transformant el seu cor, fent-ho més bo i més noble. Ningú pot sentir-se bé amb ell mateix mentre segueixi maleint un altre en el fons del seu ésser. Els seguidors de Jesús som portadors i testimonis de la benedicció de Jesús al món.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
