VIURE SENSE ACOLLIR LA LLUM
Tots anem cometent al llarg de la vida errors i desencerts. Calculem malament les coses. No mesurem bé les conseqüències dels nostres actes. Ens deixem portar per l’apassionament o la insensatesa. Som així. Tot i això, no són aquests els errors més greus. El pitjor és tenir plantejada la vida de manera errònia. Posem-ne un exemple.
Tots sabem que la vida és un regal. No sóc jo qui he decidit néixer. No m’he escollit a mi mateix. No he triat els meus pares ni el meu poble. Tot m’ha estat donat. Viure ja és, des del seu origen, rebre. L’única manera de viure assenyadament és acollir de manera responsable allò que m’és donat.
Tot i això, no sempre pensem així. Ens creiem que la vida és una cosa que se’ns deu. Ens sentim propietaris de nosaltres mateixos. Pensem que la manera més encertada de viure és organitzar-ho tot en funció de nosaltres mateixos. Jo sóc l’única cosa important. Què importen els altres?
Alguns no saben viure sinó exigint. Exigeixen i exigeixen sempre més. Tenen la impressió de no rebre mai el que se’ls deu. Són com nens insaciables, que mai no estan contents amb el que tenen. No fan sinó demanar, reivindicar, lamentar-se. Gairebé sense adonar-se’n es converteixen a poc a poc en el centre de tot. Ells són la font i la norma. Tot ho han de subordinar al seu ego. Tot ha de quedar instrumentalitzat per al seu profit.
La vida de la persona es tanca aleshores sobre si mateixa. Ja no s’acull el regal de cada dia. Desapareix el reconeixement i la gratitud. No és possible viure amb el cor dilatat. Es continua parlant d’amor, però «estimar» ara significa posseir, desitjar l’altre, posar-lo al meu servei.
Aquesta manera denfocar la vida condueix a viure tancats a Déu. La persona s’incapacita per acollir. No creu en la gràcia, no s’obre a res de nou, no escolta cap veu, no sospita en la seva vida cap presència. És l’individu qui ho omple tot. Per això és tan greu l’advertiment de l’evangeli de Joan: «Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes… i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». El nostre gran pecat és viure sense acollir la llum.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
