QUINA TOLERÀNCIA?
La tolerància ocupa avui un lloc eminent entre les virtuts més apreciades a Occident. Així ho confirmen totes les enquestes. Ser tolerant és avui un valor social cada cop més generalitzat. Les joves generacions ja no suporten la intolerància o la manca de respecte a l’altre.
Hem de celebrar aquest nou clima social després de segles d’intolerància i de violència, moltes vegades perpetrada en nom de la religió o del dogma. Com s’estremeix avui la nostra consciència en llegir obres com l’excel·lent novel·la L’heretge, de Miguel Delibes, i quin goig experimenta el nostre cor davant del seu cant apassionat a la tolerància i la llibertat de pensament.
Tot això no impedeix que siguem crítics amb un tipus de «tolerància» que més que virtut o ideal humà és desafecció envers els valors i la indiferència davant el sentit de qualsevol projecte humà: cadascú pot pensar el que vulgui i fer el que li doni la gana, ja que poc importa el que la persona faci amb la seva vida. Aquesta «tolerància» neix quan falten principis clars per a distingir el bé del mal o quan les exigències morals queden diluïdes o es mantenen sota mínims.
La veritable tolerància no és «nihilisme moral» ni cinisme o indiferència davant l’erosió actual de valors. És respecte a la consciència de l’altre, obertura a tot valor humà, interès pel que fa l’ésser humà més digne d’aquest nom. La tolerància és un gran valor no perquè no hi hagi cap veritat objectiva ni moral, sinó perquè la millor manera d’apropar-nos-hi és el diàleg i l’obertura mútua.
Quan no és així, aviat queda desemmascarada. Es presumeix de tolerància, però es reprodueixen noves exclusions i discriminacions, s’afirma el respecte a tothom, però es desqualifica i ridiculitza qui molesta. Com explicar que, en una societat que es proclama tolerant, broti de nou la xenofòbia o s’alimenti la burla de tot allò religiós?
A la dinàmica de la veritable tolerància hi ha un desig de cercar sempre el millor per a l’ésser humà. Ser tolerant és dialogar, buscar junts, construir un futur millor sense menysprear ni excloure ningú, però no és irresponsabilitat, abandó de valors, oblit de les exigències morals. La crida de Jesús a entrar per la «porta estreta» no té res a veure amb un rigorisme crispat i estèril. És una crida a viure sense oblidar les exigències, de vegades urgents, de qualsevol vida digna de l’ésser humà.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
