NO TIREU PEDRES
En qualsevol societat hi ha models de conducta que, explícitament o implícitament, configuren el comportament de les persones. Són models que determinen en gran part la nostra manera de pensar, d’actuar i de viure.
Pensem en l’ordenació jurídica de la nostra societat. La convivència social està regulada per una estructura legal que depèn d’una determinada concepció de l’ésser humà. Per això, encara que la llei sigui justa, la seva aplicació pot ser injusta si no s’atén a cada home i cada dona en la seva situació personal única i irrepetible.
Fins i tot en la nostra societat pluralista cal arribar a un consens que faci possible la convivència. Per això s’ha anat configurant un ideal jurídic de ciutadà, portador d’uns drets i subjecte d’unes obligacions. I és aquest ideal jurídic el que es va imposant amb força de llei en la societat.
Però aquesta ordenació legal, necessària sens dubte per a la convivència social, no pot arribar a comprendre de manera adequada la vida concreta de cada persona en tota la seva complexitat, la seva fragilitat i el seu misteri.
La llei tractarà de mesurar amb justícia cada persona, però difícilment pot tractar-la en cada situació com un ésser concret que viu i pateix la seva pròpia existència d’una manera única i original.
Què còmode és jutjar les persones des de criteris segurs. Que fàcil i què injust apel·lar al pes de la llei per condemnar tantes persones marginades, incapacitades per viure integrades en la nostra societat, d’acord amb la «llei de l’ciutadà ideal»: fills sense veritable llar, joves delinqüents, vagabunds analfabets, drogoaddictes sense remei, lladres sense possibilitat de treball, prostitutes sense cap estimació, esposos fracassats en el seu amor matrimonial…
Davant tantes condemnes fàcils, Jesús ens convida a no condemnar fredament als altres des de la pura objectivitat d’una llei, sinó a comprendre’ls des de la nostra pròpia conducta personal. Abans de tirar pedres contra ningú, hem de saber jutjar el nostre propi pecat. Potser descobrim llavors que allò que moltes persones necessiten no és la condemna de la llei, sinó que algú les ajudi i els ofereixi una possibilitat de rehabilitació. El que la dona adúltera necessitava no eren pedres, sinó una mà amiga que l’ajudés a aixecar-se. Jesús la va entendre.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
