DÉU ÉS PER A GENT SENZILLA
Va ser fa molts anys, a L’École Biblique de Jerusalem, un mestre d’exegesi ens iniciava en el difícil art de desentranyar l’evangeli de Mateu. Tot semblava poc per captar el sentit últim del text: crítica textual, anàlisi literària, estructura del passatge. Un dia arribem a aquests versets en què Jesús exclama: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». El professor va fer un llarg silenci. Després ens va dir molt a poc a poc: «No oblideu mai aquestes paraules. Tota la resta ho poden oblidar». Va ser probablement la millor lliçó d’exegesi que he rebut mai. Després, al llarg dels anys, he pogut veure què és així.
Sempre que he tingut la impressió d’estar amb una persona propera a Déu, ha estat algú de cor senzill. De vegades una persona sense grans coneixements, d’altres algú de cultura notable, però sempre un home o una dona d’ànima humil i neta.
Més d’una vegada he pogut comprovar que no n’hi ha prou de parlar de Déu perquè es desperti la fe. Per a molta gent, certs conceptes religiosos estan molt gastats, i encara que hom procuri de treure’ls tot el vigor i sabor que van tenir a l’origen, Déu segueix com a «fosilitzat» en les seves consciències. Tot i això, m’he trobat amb gent senzilla que no semblen necessitar grans idees ni raonaments. De seguida intueixen que Déu és «un Déu ocult», i del seu cor neix espontània una invocació: «Senyor, mostra’m el teu rostre».
M’he trobat també amb persones que es mouen sempre en el terreny del que és útil. Algunes abandonen Déu perquè els resulta perfectament inútil; d’altres el retenen i li fan culte perquè els serveix. No obstant això, he pogut conèixer gent senzilla que viu donant gràcies a Déu. Gaudeixen del bo de la vida, suporten amb paciència els mals; saben viure i fer viure. No sé com ho aconsegueixen, però del seu cor sembla que sempre brolli la lloança al Creador. La seva vida és un encert.
He exposat moltes vegades temes religiosos i he parlat de Déu davant de gent molt diversa. De vegades m’he trobat amb persones que plantejaven preguntes i més preguntes sobre tota mena de qüestions teològiques, sense mostrar el menor interès per trobar-se amb Déu. Però he vist també gent senzilla els ulls de la qual brillaven de manera especial quan jo llegia textos com aquest del profeta Isaïes: «Perquè jo, el Senyor, soc el teu Déu… Ets tan preciós per a mi, tan valuós i estimat… No tinguis por, que jo soc amb tu!» (Isaïes 43,4); o quan pronunciava el Salm 103: «Com un pare s’apiada dels seus fills, el Senyor s’apiada dels fidels, perquè sap de quin fang ens va formar i es recorda que som pols» (Salm 103,13-14). Sí, Déu es revela a gent senzilla.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
