CONFIANÇA ABSOLUTA
La nostra vida discorre, en general, de manera força superficial. Poques vegades ens atrevim a endinsar-nos en nosaltres mateixos. Ens produeix una mena de vertigen endinsar-nos en la nostra interioritat. Qui és aquest ésser estrany que descobreixo dins meu, ple de pors i d’interrogants, afamat de felicitat i fart de problemes, sempre en recerca i sempre insatisfet?
Quina postura adoptar en contemplar en nosaltres aquesta barreja estranya de noblesa i de misèria, de grandesa i de petitesa, de finitud i d’infinitud? Entenem el desconcert de sant Agustí, que, qüestionat per la mort del seu millor amic, s’atura a reflexionar sobre la seva vida: «M’he convertit en un gran enigma per a mi mateix».
Hi ha una primera postura possible. Es diu resignació, i consisteix en acontentar-se amb el que som. Instal·lar-nos en la nostra petita vida de cada dia i acceptar la nostra finitud. Naturalment, per a això hem de fer callar qualsevol remor de transcendència. Tancar els ulls a tot senyal que ens convidi a mirar cap a l’infinit. Romandre sords a tota crida provinent del Misteri.
Hi ha una altra actitud possible davant la cruïlla de la vida. La confiança absoluta. Acceptar en la nostra vida la presència salvadora del Misteri. Obrir-se a ella des del més profund del nostre ésser. Acollir Déu com a arrel i destí del nostre ésser. Creure en la salvació que se’ns ofereix.
Només des d’aquesta confiança plena en Déu Salvador s’entenen aquestes desconcertants paraules de Jesús: «Els qui estimen la pròpia vida, la perde, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna». Allò decisiu és obrir-se amb confiança al Misteri d’un Déu que és Amor i Bondat insondables. Reconèixer i acceptar que som éssers «gravitant al voltant de Déu, el nostre Pare. Com deia Paul Tillich, «acceptar ser acceptats per ell».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
